Hofmann Bistrot es una muñeca rusa: arriba, la casa de comidas, y en la planta de la calle, el tapeo, los desayunos y las meriendas (con la terraza en las aceras 'king size' del paseo), del alabado croissant al huevo cocido a baja temperatura con patatas y sobrasada. El local fue la Granja Lido, propiedad de Mireia Farràs, que fue alumna de Mey. La cocinera, espoleada por la acogida de la taberna, ha abierto un local multiuso con una carta de raíz popular que es de bandera: el canelón de pato con el toque dulce y amargo del amaretto, el arroz de sepia y cigalas (para el cuadro de honor), el bacalao con guisantes y pil-pil (perfecto) y el capipota con garbanzos (con picante resucitador).
La multiplicitat dels cuiners i els seus negocis: el 2016 encara gateja i els xefs amb pedigrí s’obren en ventall. Josep Maria Kao, amb les seves filles Meilan i Nayan, s’enrotlla amb els dim sums del Mr Kao a l’Hotel Claris; Hideki Matsuhisa mou els bastonets a la taverna japonesa Majide al carrer dels Tallers, i Mey Hofmann, amb la seva filla Silvia, toca la bateria i les cassoles al Hofmann Bistrot al renascut passeig de Sant Joan. Professionals que conformen grups encara regits pel que és artesà.
“Ocupo 70 persones”, explica la Mey, que va plantar la llavor de l’escola Arnadí, després Hofmann i el seu restaurant amb estrella, als quals ha sumat pastisseria, taverna i altres espais. Al Hofmann del carrer de la Granada del Penedès –l’establiment gastronòmic– ha renunciat a un reservat per obrir el Racó, vidriera i tamborets, on es menja a un preu amable. La matrioixca, dos locals en un.
Hofmann Bistrot també juga a la matrioixca: a dalt, la casa de menjars, i a la planta del carrer, el tapeig, els esmorzars i els berenars (amb la terrassa a les voreres king size del passeig), de l’alabat croissant a l’ou cuit a baixa temperatura amb patates i sobrassada. Apunto l’entrepà de calamars i l’entrepà de vedella per a algun migdia amb pressa.
Això va ser la Granja Lido (tant de bo l’hagués anomenat Granja Hofmann), propietat de Mireia Farràs, que va ser alumna de la Mey. La Mireia volia traspassar el negoci, en mans de la seva família des de l’incendiari 1939, i va anar a buscar la mestra. La cuinera es va animar, esperonada per l’acollida de la taverna, i va pensar amb l’equip una carta d’arrel popular. Assenyalo a la Mey l’oportunitat d’oferir plats històrics, aquells que va construir davant Santa Maria del Mar, on va obrir el primer restaurant i on segueixen fent classes. Receptes amb data per il·lusionar els clients, que saben que menjaran memòria urbana.
La croqueta de rostit és superior, així com el pa d’oli amb romaní (sí, Mey, obre per fi el forn per lluitar contra la lepra del congelat). Bé pels calamars a l’andalusa amb maionesa de bergamota (en simpàtic tub), tot i que els falta una mica de cruixent, i avariats els bunyols de botifarra de sang.
La resta, per talonejar i aplaudir: el caneló d’ànec amb el toc dolç i amarg de l’amaretto, l’arròs de sèpia i escamarlans (per al quadre d’honor), el bacallà amb pèsols i pil-pil (perfecte) i el capipota amb cigrons (amb picant ressuscitador). Unes copes d’Orto del Montsant per remullar el companatge. Anar-se’n sense dolç és pecat. Obretes mestres de l’obrador. Joc i 'trampantojo' (horrible paraula). Ou (mousse de coco i mango), pastís de formatge en capseta i hamburguesa (xocolata).
Les granges són patrimoni de la ciutat. Van ser vaqueries que van evolucionar, sense apartar-se de la modèstia: xocolata, lactis, plats senzills. És l’hora de la granja gastronòmica (penso en la Granja Elena). De Lido a Hofmann Bistrot, o a Granja Hofmann.