Un peix neda sol, serè i elegant, en la foscor, a la portada de 'Celesta' (2013), el tercer àlbum en solitari de Maria Coma. La cantautora de Barcelona va trobar-se amb aquesta silenciosa imatge de Berta Vicente -l'autora de la nostra portada dedicada a creadors de menys de 30 anys- i va voler que la jove fotògrafa li fes la coberta. "Però mentre fèiem la masterització, escoltant el disc en loop, vaig tornar a aquesta foto, i li vaig dir al Pau -explica Coma, referint-se a Pau Vallvé, productor del disc-: 'Això és la portada, no cal que la fem. Tots els conceptes del disc són a la foto'".
Compost amb piano durant tres mesos d'aïllament a Berlín, amb la promesa ben present d'un instrument nou, creat segons els principis de les escultures sonores Baschet i construït gràcies al premi Puig-Porret 2012, 'Celesta' pren el seu nom del referent que va fer servir Coma per explicar el tipus d'instrument que volia. El resultat, el clavinimbus, és un teclat de diapasons amplificat per un globus -per això el nom fa referència als núvols- que recorda el so angelical dʼuna celesta o el d'una capseta de música. El sentireu -tant el so que emet com el del mecanisme que el genera: "Volíem que transmetés que ha estat fet a mà", diu Coma- entre la veu de la Maria i el silenci, al pont de 'L'últim cercle polar'.
Com arribes als instruments Baschet?
En un concert privat del Nico Roig, en què feia servir cristalls Baschet. Vaig conèixer el Martí Ruids i vaig visitar-lo al Taller d'Escultura Sonora Baschet de la UB, a Belles Arts. Em va ensenyar un piano Baschet antic amb un so rar, que no m'agradava per fer-lo servir en un disc. I em va dir que me'n podria construir un altre. Feia temps que m'interessaven els pianos preparats i el vaig conèixer en un moment clau. Jo volia fer un piano amb un so semblant al de la celesta. Però necessitàvem diners i temps.
El premi Puig-Porret que et va atorgar el Mercat de Música Viva de Vic et va permetre construir el clavinimbus. Però al disc costa una mica sentir-lo.
Tampoc no es tractava de fer un disc al voltant de l'instrument. He detectat que hi havia gent que esperava que el disc fos així, però a mi m'interessava tot el procés, anar buscant i anar arribant. Jo volia fer un bon disc, no podia esperar que estigués construït l'instrument. No va estar llest fins al dia de la gravació. Abans de gravar no m'hi vaig poder familiaritzar, és ara que ho estic fent. Jo li anava guardant espais en el disc que volia fer, una cançó, un solo. M'enviaven samples de com sonaria mentre era a Berlín.
Per què vas marxar a Berlín per compondre el disc?
Durant la gira de 'Magnòlia' vaig fer-hi cinc concerts, és una ciutat on sempre m'ha anat molt bé, amb el públic, amb els amics que hi tinc. Tenia pensat marxar-hi un any, perquè necessitava sortir d'aquí i trencar amb la rutina. Però el pla va canviar, després de rebre el premi Puig-Porret me'l vaig haver de replantejar. Tenia un any per construir l'instrument, gravar el disc i presentar-lo, però ja tenia piano a Berlín, i me n'hi vaig anar tres mesos per compondre. Va ser una experiència increïble.
Dediques cada cançó a una persona diferent, i la cantes amb l'idioma amb què hi parles. Que et vas enyorar?
No hi anava amb la premissa de fer un tipus concret de cançó. Però em vaig trobar amb això, em van anar sortint cançons així. Tenia sensació de nostàlgia, de trobar a faltar, però res de negatiu. Mirant-ho des de fora ho vaig trobar estrany, jo que sempre escric sobre mi i els meus problemes.
El fet d'anar a un altre país va ser decisiu. Però també el fet que vaig desconnectar de tot. Berlín no és tan lluny, però gairebé no vaig fer servir el mòbil espanyol, ni em vaig connectar a Facebook. Per això vaig tenir aquesta sensació de nostàlgia, i més en un país on no parlava l'idioma. Estava en una altra realitat. L'aïllament va ser molt bèstia, ho necessitava molt. Hi vaig ser durant el gener, el febrer i el març, però em vaig acostumar ràpid al clima. Per fer un disc, prefereixo anar a Berlín a l'hivern que al Carib. Va molt bé per tancar-te a casa i estar amb tu mateixa. Fa la sensació que tens més temps i que tot ho pots fer més reflexivament.
Amb el Pau Vallvé vau gravar el disc en una masia del Berguedà a la nit. Buscaves retrobar-hi l'aïllament de Berlín?
Sí, i va anar bé. A la nit es fa fosc, tothom se'n va a dormir, i tens la sensació que tens moltes hores per endavant i que ningú no et molestarà. Vam ser estrictes, treballàvem de 24 a 6 h: quan sortia el sol havíem de parar perquè els ocells començaven a fer soroll. La composició ja va ser en un ambient molt íntim i nocturn, perquè a les quatre de la tarda ja es feia de nit. Per això tenia molt de sentit gravar així, i crec que això es nota. Crec que es transmet la pau.
No dic que mai no gravi en un estudi perquè mai no es pot dir que no a res, però m'encanta gravar a casa. Després de tres discos, és la manera com m'agrada fer-ho. A Berlín, on només vaig gravar maquetes, vaig gaudir del procés d'instal·lar els micròfons.
Creus que a 'Celesta' aprofundeixes en allò que vas trobar a 'Magnòlia' (2011)?
Per mi ha estat un disc de descobriment. A 'Magnòlia' em vaig deixar anar, el vaig fer amb el piano perquè m'hi trobava còmoda, però no vaig meditar-hi gaire. Amb aquest, durant el procés de composició he tingut la sensació de descobrir el piano. Els arranjaments són més senzills, i per això he après molt de l'instrument i del so que treu. N'he pres consciència de manera més profunda, de com es grava i de quin so busco, jugant amb els elements, que n'hi ha molts menys que amb el 'Magnòlia', només el piano, la veu, unes guitarres, el clavinimbus i percussions, poca cosa més. Ho hem tocat tot el Pau i jo.
Quan vas tenir clar que volies fer servir menys instruments?
En vaig tenir ganes des de la gira del Magnòlia. Les gires t'obliguen a fer de la necessitat virtut. Però també era un repte, veure què érem capaços de fer amb el que podíem tocar nosaltres dos. Acaba sent més tu, si ho fas així. Amb el Magnòlia tenia moltes ganes d'escriure, per al Quartet Brossa i per a altres músics. Ara m'interessava el so.
Mai no havia compost amb piano de cua perquè no en tinc, a casa. Però aquestes cançons les he compostes amb piano de cua, i és com un altre instrument, et treu un altre so. Em van sortir uns arranjaments que tocats amb un piano de paret canvien, i amb aquest instrument ja en tenia prou, no em calia un quartet.
Decidir que no em calia res més va ser un procés de creixement important per mi, que de vegades ho recarregava tot. La gran diferència del 'Celesta' amb l'anterior és que el 'Magnòlia' era molt barroc, un pèl tens, dens. I aquest és justament el contrari. Té més silencis, més espais, està més relaxat perquè jo també ho estava. Volia treballar amb els silencis: té molt més valor que tota l'estona fer notes.
